Emili de Balanzó 14/11/2013
Possiblement sigui la llum d'aquests capvespres de tardor, la responsable d'aquesta sensació de melancolia. Llums d'una tardor que, fins ara, semblava tenir vocació de primavera i que, generosa ens regala unes postes de sol espectaculars i úniques de cels rogents i grocs i liles i negres i blaus.
Un meravellós espectacle que fa que jo em quedi sorprès quan veig que pels nostres carrers -se nota que la temporada turística ja és història - tantes persones no s'ho miren, ni se miren, sembla que just estan pendents d'un aparell telefònic, això sí, de darrera tecnologia, que del que els envolta. Joves i vells, homes i dones. Penso i me deman, bon amic, si aquesta curiosa epidèmia telefònica no ens està convertint en una societat d'autistes. De gent contradictòriament aïllada.
Ja veus que avui no som molt optimista. He recordat aquell poema de Passolini que diu: «dèbil home de la terra, fàcilment temptat i fàcilment corromput». La nostra debilitat és clara. Som proclius a l'adoració de les més modernes i sofisticades tècniques. Ens dominen, ens segresten i noltros, sense cap remordiment, els som absolutament fidels.
No, no t'ho pensis, no som en absolut contrari als avenços de tot tipus sí aquests serveixen per fer-nos més lliures, més cultes, més solidaris, més feliços. El que me tem és que s'està produint un silenciós i constant canvi en les nostres pautes de comportament personal i social.
Participem enfervorits a tota casta de xarxes i ja no sabem que és de nom el nostre vesí de davant. Comprem, per exemple, a grans superfícies plenes de llums i músiques, farcides de temptadores ofertes i sinó entrem a facebook, mai sabrem si l'amable caixera es vol casar per primavera.
Ara som molt més universalistes però hem abandonat, oblidat, sembla, aquella societat petita, local, la nostra, en la que vivim.
Mira i veuràs el canvi produït i que sembla preocupar a poca, poquíssima gent. La Cámara de Comerç de Menorca viu els seus darrers dies, el veterà Foment del Turisme tanca portes, altres institucions i organismes importants del nostre teixit social passen pena per sobreviure, el mateix Ateneu de Maó, per exemple.
Què en queda avui d'Obra Cultural de Menorca o de tants moviments associatius que, petits o grossos, eren el pols autèntic de la societat menorquina...? En resum: s'està desmuntant el que en un temps la societat menorquina havia construït amb tanta passió i esforç. Un enderrosall que me tem que tindrà el seu cost, cost que, com sempre, haurem de pagar entre tots.
Signe del temps...? No ho sé prou bé. El que sí crec és que, com a ciutadans, hem dimitit de certes responsabililitats, que no som del tot innocents. On és aquella força d'antany, on són les nostres fermes esperances i il·lusions que, per exemple, van fer possible la transició política un cop mort el dictador...?
Un greu desànim, una considerable dosi de resignació, no faran mai que les coses millorin. No, ara ja no val mirar solament als polítics, siguin del color que siguin, ells no deixen de ser també simples ciutadans, amb responsabilitats especials, és cert, però ens cal recordar que la sobirania és nostra.
La meva i la teva, inclús. La responsabilitat idò, és també ben nostra. Hem dimitit de moltes responsabilitats com a ciutadans. Fiem de què sigui l'administració pública, del nivell que sigui, la que ens ho faci tot o quasi tot. Amb aquesta postura passiva hem passat de ser actors principals a simples espectadors.
Si això segueix aquest camí serem, a més, simples patidors del que certs poders - ni tan sols políticament democràtics - dissenyin i determinin. Noltros serem simples extres d'una peli de la que ni sabrem l'argument.
Creus, per exemple, que avui seria possible crear l'Ateneu de Maó, el Cercle Artístic de Ciutadella, l'Orfeó Maonès, el Foment del Turisme o Joventuts Musicals...? Me tem la resposta. Una actitud apàtica, indiferent, el deixar que els altres facin el que noltros mateixos hauríem de fer, és la millor recepta per empobrir definitivament la nostra vida com a ciutadans. Les societats més fortes i pròsperes són aquelles que compten amb un teixit social ferm i compromès. La resta, amic meu: trista música de xaranga.
Possiblement sigui la llum d'aquests capvespres de tardor, la responsable d'aquesta sensació de melancolia. Llums d'una tardor que, fins ara, semblava tenir vocació de primavera i que, generosa ens regala unes postes de sol espectaculars i úniques de cels rogents i grocs i liles i negres i blaus.
Un meravellós espectacle que fa que jo em quedi sorprès quan veig que pels nostres carrers -se nota que la temporada turística ja és història - tantes persones no s'ho miren, ni se miren, sembla que just estan pendents d'un aparell telefònic, això sí, de darrera tecnologia, que del que els envolta. Joves i vells, homes i dones. Penso i me deman, bon amic, si aquesta curiosa epidèmia telefònica no ens està convertint en una societat d'autistes. De gent contradictòriament aïllada.
Ja veus que avui no som molt optimista. He recordat aquell poema de Passolini que diu: «dèbil home de la terra, fàcilment temptat i fàcilment corromput». La nostra debilitat és clara. Som proclius a l'adoració de les més modernes i sofisticades tècniques. Ens dominen, ens segresten i noltros, sense cap remordiment, els som absolutament fidels.
No, no t'ho pensis, no som en absolut contrari als avenços de tot tipus sí aquests serveixen per fer-nos més lliures, més cultes, més solidaris, més feliços. El que me tem és que s'està produint un silenciós i constant canvi en les nostres pautes de comportament personal i social.
Participem enfervorits a tota casta de xarxes i ja no sabem que és de nom el nostre vesí de davant. Comprem, per exemple, a grans superfícies plenes de llums i músiques, farcides de temptadores ofertes i sinó entrem a facebook, mai sabrem si l'amable caixera es vol casar per primavera.
Ara som molt més universalistes però hem abandonat, oblidat, sembla, aquella societat petita, local, la nostra, en la que vivim.
Mira i veuràs el canvi produït i que sembla preocupar a poca, poquíssima gent. La Cámara de Comerç de Menorca viu els seus darrers dies, el veterà Foment del Turisme tanca portes, altres institucions i organismes importants del nostre teixit social passen pena per sobreviure, el mateix Ateneu de Maó, per exemple.
Què en queda avui d'Obra Cultural de Menorca o de tants moviments associatius que, petits o grossos, eren el pols autèntic de la societat menorquina...? En resum: s'està desmuntant el que en un temps la societat menorquina havia construït amb tanta passió i esforç. Un enderrosall que me tem que tindrà el seu cost, cost que, com sempre, haurem de pagar entre tots.
Signe del temps...? No ho sé prou bé. El que sí crec és que, com a ciutadans, hem dimitit de certes responsabililitats, que no som del tot innocents. On és aquella força d'antany, on són les nostres fermes esperances i il·lusions que, per exemple, van fer possible la transició política un cop mort el dictador...?
Un greu desànim, una considerable dosi de resignació, no faran mai que les coses millorin. No, ara ja no val mirar solament als polítics, siguin del color que siguin, ells no deixen de ser també simples ciutadans, amb responsabilitats especials, és cert, però ens cal recordar que la sobirania és nostra.
La meva i la teva, inclús. La responsabilitat idò, és també ben nostra. Hem dimitit de moltes responsabilitats com a ciutadans. Fiem de què sigui l'administració pública, del nivell que sigui, la que ens ho faci tot o quasi tot. Amb aquesta postura passiva hem passat de ser actors principals a simples espectadors.
Si això segueix aquest camí serem, a més, simples patidors del que certs poders - ni tan sols políticament democràtics - dissenyin i determinin. Noltros serem simples extres d'una peli de la que ni sabrem l'argument.
Creus, per exemple, que avui seria possible crear l'Ateneu de Maó, el Cercle Artístic de Ciutadella, l'Orfeó Maonès, el Foment del Turisme o Joventuts Musicals...? Me tem la resposta. Una actitud apàtica, indiferent, el deixar que els altres facin el que noltros mateixos hauríem de fer, és la millor recepta per empobrir definitivament la nostra vida com a ciutadans. Les societats més fortes i pròsperes són aquelles que compten amb un teixit social ferm i compromès. La resta, amic meu: trista música de xaranga.
