Un Museu en dos espais, Robadones a terra seca i Cala Figuera a terra i mar
De magatzem de barques a Museu Marítim de Menorca (MMM)
Sa Vella Pedrera de Sa Sinia den Robadones
Sa vella pedrera i antic magatzem de la "motorizada" en temps de la Republica española, sobrevivent de bombardejos feixistes de la aviació colpista, va esdevenir un oasis pel que fa al salvament del patrimoni marítim de Menorca destinat a desaparèixer definitivament.
A finals d’estiu 2009, la propietat de sa pedrera de Robadones volia executar un desallotjament, després que l’associació havia complert sempre amb les seves obligacions econòmiques i més (recuperant sa pedrera del seu destí final d’abocador i deixalleria).
Les administracions s’han mostrat poc sensibles a aquest problema, la compra de la pedrera.
S'Illa den Pintot
L’alternativa va ser s’Illa den Pintot, on només es poden ubicar unes poques embarcacions, però l'avantatge era que hi havia varador i amarraments. I el centenar restant? tenia que cercar empara a Robadones inevitablement.
S'Illa den Pintot -aconseguida amb l’ajut de la Presidenta Joana Barceló i al diputat Albert Moragues (PSOE)- va ser un alè d'aire fresc per l’associació, encara que també va representar mes feina, ja que es va afegir a mes de les necessàries pel manteniment i conservació del mes de centenar de barques, etc., las de la conservació i manteniment tambe de l'espai militar, que des de feia anys no rebia cap tipus de manteniment i romania en un estat deplorable i vergonyós, com encara, 2024 a dia d'avui continua.
Però es va assumir i va funcionar molt be gracies a la labor del voluntariat.
Malauradament va caure una venerable i gran biga de un dels edificis històrics anglesos de la illa -ja que com hem dit, l'armada fa anys que no hi fa cap tipus de manteniment- i va es xafar una de les barques.
"Por motivos de seguridad" , l'armada ens va fer fora de l'Illa den Pintot, i conseqüentment la retornada de totes les barques i materials cap a Robadones, be, totes no, encara hi queden algunes altres, alienes a la associació que no els hi deu afectar la seguretat.
Les condicions de Sa Pedrera de Robadones són idònies per a les embarcacions, per la seva restauració i conservació i per guanyar un espai emblemàtic per la nostra illa, però cal un espai a la mar.
Un espai abandonat i oblidat per l'Autoridad Portuaria, Cala Figuera
Ses barques han de ser a la mar, i al port, molt a prop de Robadones, hi ha un espai que es l'idoni per fer es Museu de la Mar de Menorca.
Cala Figuera, un gran espai a terra i un gran espai a la mar.
Quan CAMPSA/Repsol va desallotjar l’històric edifici de La Fabril Mahonesa que va emprar molts anys, la Autoridad Portuaria, incomprensiblement, el va enderrocar, llàstima!, ja que haguera sigut un valor afegit d'arquitectura portuària i una bona seu pel Museu de la Mar.
Ja no hi es, gracies a alguns responsables "anònims" però no calen fer grans inversions, una planta de edifici senzill com exposició i museu viu amb taller de mestre d'aixa i un altre planta superior també de exposició i sala d'actes, i el que es mes important, la mostra flotant amb amarraments i activitats de lleure i ensenyança marítima.
però i també,
Un Port Social
Però alhora també poden compartir amb altres amarraments per la ciutadania que no es pot permetre gaudir -com al llarg dels segles sempre havia fet- de la navegació portuària senzilla i popular, un Port Social.
Centre de la Mar, apropar l'ensenyança nàutica oficial a la riba de la mar
A mes aquet espai, a terra i a mar, per les seves dimensions podria acollir també el Centre de la Mar, acabat de declarar, a la fi, de referencia nacional.
Sa vella pedrera i antic magatzem de la "motorizada" en temps de la Republica española, sobrevivent de bombardejos feixistes de la aviació colpista, va esdevenir un oasis pel que fa al salvament del patrimoni marítim de Menorca destinat a desaparèixer definitivament.
A finals d’estiu 2009, la propietat de sa pedrera de Robadones volia executar un desallotjament, després que l’associació havia complert sempre amb les seves obligacions econòmiques i més (recuperant sa pedrera del seu destí final d’abocador i deixalleria).
Les administracions s’han mostrat poc sensibles a aquest problema, la compra de la pedrera.
S'Illa den Pintot
L’alternativa va ser s’Illa den Pintot, on només es poden ubicar unes poques embarcacions, però l'avantatge era que hi havia varador i amarraments. I el centenar restant? tenia que cercar empara a Robadones inevitablement.
S'Illa den Pintot -aconseguida amb l’ajut de la Presidenta Joana Barceló i al diputat Albert Moragues (PSOE)- va ser un alè d'aire fresc per l’associació, encara que també va representar mes feina, ja que es va afegir a mes de les necessàries pel manteniment i conservació del mes de centenar de barques, etc., las de la conservació i manteniment tambe de l'espai militar, que des de feia anys no rebia cap tipus de manteniment i romania en un estat deplorable i vergonyós, com encara, 2024 a dia d'avui continua.
Però es va assumir i va funcionar molt be gracies a la labor del voluntariat.
Malauradament va caure una venerable i gran biga de un dels edificis històrics anglesos de la illa -ja que com hem dit, l'armada fa anys que no hi fa cap tipus de manteniment- i va es xafar una de les barques.
"Por motivos de seguridad" , l'armada ens va fer fora de l'Illa den Pintot, i conseqüentment la retornada de totes les barques i materials cap a Robadones, be, totes no, encara hi queden algunes altres, alienes a la associació que no els hi deu afectar la seguretat.
Les condicions de Sa Pedrera de Robadones són idònies per a les embarcacions, per la seva restauració i conservació i per guanyar un espai emblemàtic per la nostra illa, però cal un espai a la mar.
Un espai abandonat i oblidat per l'Autoridad Portuaria, Cala Figuera
Ses barques han de ser a la mar, i al port, molt a prop de Robadones, hi ha un espai que es l'idoni per fer es Museu de la Mar de Menorca.
Cala Figuera, un gran espai a terra i un gran espai a la mar.
Quan CAMPSA/Repsol va desallotjar l’històric edifici de La Fabril Mahonesa que va emprar molts anys, la Autoridad Portuaria, incomprensiblement, el va enderrocar, llàstima!, ja que haguera sigut un valor afegit d'arquitectura portuària i una bona seu pel Museu de la Mar.
Ja no hi es, gracies a alguns responsables "anònims" però no calen fer grans inversions, una planta de edifici senzill com exposició i museu viu amb taller de mestre d'aixa i un altre planta superior també de exposició i sala d'actes, i el que es mes important, la mostra flotant amb amarraments i activitats de lleure i ensenyança marítima.
però i també,
Un Port Social
Però alhora també poden compartir amb altres amarraments per la ciutadania que no es pot permetre gaudir -com al llarg dels segles sempre havia fet- de la navegació portuària senzilla i popular, un Port Social.
Centre de la Mar, apropar l'ensenyança nàutica oficial a la riba de la mar
A mes aquet espai, a terra i a mar, per les seves dimensions podria acollir també el Centre de la Mar, acabat de declarar, a la fi, de referencia nacional.
On som (Robadones)
=======================================================
Rallem de Cala Figuera, The English Cave
Cala Figuera i Sa Plana de Cala Figuera es a la part mes exterior, ja que a la zona mes interior el seu veritable nom es Cala Figuereta, que es la part que mos ocupa.
https://www.arabalears.cat/balears/Cala-Figuera-port-Mao-dhistoria_0_1125487523.html
Estat actual, un reflex de bellesa verge,
una volta extirpada CAMPSA/Repsol,
pero fins quan,
ja que Autoridad Portuaria te plans.....
una volta extirpada CAMPSA/Repsol,
pero fins quan,
ja que Autoridad Portuaria te plans.....
www.portsdebalears.com/sites/default/files/MARINA%20DE%20TRAST_Presentaci%C3%B3.pdf
www.portsdebalears.com/sites/default/files/Terrasses%20del%20Port.pdf
www.portsdebalears.com/sites/default/files/CALAVIVA_A3_Booklet_FINAL_HiRes.pdf
www.portsdebalears.com/sites/default/files/Terrasses%20del%20Port.pdf
www.portsdebalears.com/sites/default/files/CALAVIVA_A3_Booklet_FINAL_HiRes.pdf
L’historia es repeteix, grans projectes amb un fort impacte ambiental,
però no ens equivoquem, també un fort impacte mediàtic de grans redits polítics de cara a les eleccions.
Qualcú hi haurà també que hi pot ensumar allò del tres por ciento com darrerament ens han acostumat les corrupteles polítiques de que pocs partits se’n salven.
però no ens equivoquem, també un fort impacte mediàtic de grans redits polítics de cara a les eleccions.
Qualcú hi haurà també que hi pot ensumar allò del tres por ciento com darrerament ens han acostumat les corrupteles polítiques de que pocs partits se’n salven.
Cala Figuereta
Un poc de seny per aquest racó des port, no deixem que sa destrossa continuï
Una crida en demanda de ajut, principalment, al PSOE,
actualment governant a totes les administracions
que podrien fer possible, si volguessin,
aquesta idea al llarg de tants anys somiada per molts de ciutadans,
"el mes important museu per una illa es un Museu de la Mar"
Sr. Hèctor Pons, batlle de Mao,
Sra. Joana Escandell, batllessa de Es Castell,
Sra. Susana Mora, presidenta del Consell de Menorca,
Sra. Francina Armengol, presidenta i el Sr.Marc Pons, conseller del Govern de Balears
i el Sr. Pedro Sanchez, presidente en funciones
i el Sr.Pau Morlà, diputado del Gobierno.
pero tambe a tots els altres partits
que donen suport
o estan a la oposicio,
ajudeu
a que una illa tengui
un Museu de la Mar,
no tan sols a terra,
sino que tambe
a la mar.
Aquesta bellesa verge, que els interessos econòmics
i certes polítiques malicioses
no haurien de malmetre.
Oblidem idò, aquets projectes de grans edificis,
aquesta bunkeritzacio arquitectònica
de elevat cost i fort impacte paisatgístic
així com també aquets amarraments de grans eslores
de que el port ja n’és abastament ben sortit.
Sols cal una petita i molt respectuosa actuació a terra
per fer una senzilla construcció museística, social
i de una delicada recuperació de flora autòctona
i enjardinament de la zona i penyals.
I a la mar un sistema de amarraments pel patrimoni marítim
conjuntament amb un “portitxol social” el mes clàssic i tradicional possible,
per tal de recuperar aquesta petita joia històrica de cala portuària.
Retornin idò, un tros del "seu" port a la ciutadania.
================================================================
ORDRE DE DESNONAMENT
El desahucio planea sobre Amics de la Mar
La asociación tiene hasta final de verano para sacar los cerca de 90 barcos clásicos que guarda en la cantera de Robadones
PEDRO FLORES
Además de ser un Bien de Interés Cultural, la cantera de Robadones de Maó se ha convertido durante los últimos años en un improvisado almacén donde la asociación Amics de la Mar del Port de Maó guarda celosamente las embarcaciones antiguas que han de constituir el embrión del futuro museo marítimo de Menorca. Gracias a sus condiciones especiales de temperatura y humedad, muy similares a las del mar, los barcos aguantan en su interior mucho mejor el paso del tiempo.
El problema es que ahora la familia Alejandre, propietaria de la cantera, ha ejecutado la orden de desahucio que pesa sobre la asociación obligándola a abandonar la cantera a finales de verano. En el aire queda el futuro de estas embarcaciones, algunas de las cuales forman parte del patrimonio histórico.
La noticia ha cogido por sorpresa a los socios de Amics de la Mar que no se esperaban este desenlace después de quince años como inquilinos. «No nos queremos ir de Robadones», asegura el presidente de la asociación, Fernando Vizoso, quien, no obstante, reconoce que los propietarios «están en su derecho. La verdad es que coincido con ellos en que la cantera no estaba como tenía que estar».
Porque éste es precisamente uno de los motivos principales por los cuales los Alejandre se han decidido a ejecutar la sentencia. Luis Alejandre, en calidad de portavoz de la familia, lamenta el estado de dejadez en que han mantenido la cantera durante estos años: «Sobran comentarios». Además, un sector de la familia quiere recuperar la cantera del mismo modo que hizo Líthica en Ciutadella con las Pedreres de s'Hostal.
Pero, ¿por qué pesa una orden de desahucio sobre Amics de la Mar del Port de Maó? Muy sencillo, porque el contrato de alquiler lo firmó Amics de la Mar de Menorca cuando ambas eran la misma asociación. «Es lo mismo que subarrendar un piso», matiza Alejandre. Aunque la sentencia es firme, Vizoso no arroja la toalla y todavía confía en llegar a algún tipo de acuerdo con los propietarios. Por ello ha solicitado ayuda a los servicios jurídicos del Consell con la esperanza de encontrar una solución. Porque como asociación modesta que son, Amics de la Mar no puede pagar un abogado.
Por si acaso ya se está trabajando en posibles alternativas para ubicar las cerca de noventa embarcaciones clásicas que hay en Robadones. En este sentido, la Illa Pinto es la opción mejor posicionada para trasladar allí los barcos. «Estamos en negociaciones con la armada», apunta Vizoso. El propio Luis Alejandre les está ayudando en esta empresa: «Estoy convencido de que entre todos encontraremos una solución», sostiene.
Con todo, la idea de un museo marítimo es a día de hoy poco más que una quimera: las conversaciones con el Consell están estancadas y no parece que se vayan a revitalizar durante los próximos meses. Tampoco ayuda que la mayoría de embarcaciones que se acumulan no tengan ningún documento que acredite su valor histórico.
Y mientras el final del verano está cada día más cerca, la asociación se plantea como financiará la 'mudanza' en caso de conseguir un espacio propicio. «Un movimiento de grúa cuesta 200 euros, multiplícalo por el número de barcos y tendrán el coste del traslado», razona su presidente. Por fortuna, algunas de las embarcaciones siguen teniendo propietario. «Si no llegamos a nada tendremos que decirles que se las lleven». Peor suerte correrían las que no tienen padrino.
Ultima hora menorca 31-05-2009
SI FA NO FA, TRETZE ANYS
Notas para el desarrollo del proyecto “Robadones”
Simó Fábregas. Economista.
La finalidad de estas notas es proponer un conjunto de objetivos y actuaciones tendentes a la rehabilitación y aprovechamiento para actividades culturales de la cantera subterránea de Robadones, situada en el limite de los términos municipales de Es Castell y Maó y comunicado con Sant Lluis mediante es Cami den Verd, que arranca en las proximidades de Cala Figuera (Port Maó).
Dada la situación actual de la finca y su elevado valor patrimonial, impresionante ejemplo del trabajo extractivo artesanal de la isla, es prioritario conseguir su protección actual y futura mediante la adquisición publica de la propiedad
Estos pasos previos e imprescindibles parece que se están consiguiendo gracias a la voluntad decidida de un grupo de personas e instituciones entre las que cabe destacar a la familia propietaria de la cantera, a la asociación Amics de la Mar de Port-Maó, ayuntamientos de Es Castell, Maó y Sant Lluis y al Consell Insular de Menorca.
No obstante, una vez asegurada la pervivencia del complejo arquitectónico de Robadones, es necesario formular un proyecto básico o programa técnico –mediante la colaboración de un equipo pluridisciplinario de expertos- que analice todas sus posibilidades y prioridades, que fije un calendario de actuaciones y que finalmente, elabore un plan económico-financiero de viabilidad del proyecto. Estas notas van encaminadas a aportar algunos puntos de reflexión sobre el aprovechamiento socio-cultural-económico de la cantera de Robadones.
En primer lugar, debe conseguirse un acuerdo consensuado sobre el objetivo central del proyecto. Una primera aproximación podría ser del tipo siguiente:
Rehabilitación y aprovechamiento para actividades socio-culturales de la cantera subterránea de Robadones, convirtiéndola en un espacio multiuso dedicado a potenciar el patrimonio marítimo menorquín.
Evidentemente, este objetivo central debe concretarse en otros objetivos más específicos y particulares, a desarrollar en el consiguiente proyecto técnico. Avanzamos tres formulaciones a tener en cuenta que consideramos interesantes.
1º Creación de un museo permanente sobre las actividades relacionadas con el mar en Menorca y que, sin duda alguna, han conformado la historia, el presente y el futuro de la isla.
2º Recuperación publica de un espacio polivalente o multiuso de grandes dimensiones estrechamente ligado a su carácter cultural, para el desarrollo de actividades recreativas, lúdicas y festivas en general.
3º Creación de l’Escola-taller de restauracio d’embarcacions dedicada a la conservación y mantenimiento de naves antiguas, asi como al diseño e investigación de nuevos modelos de acuerdo con las necesidades actuales del sector marítimo menorquín (pesca y ocio).
El primer objetivo, es decir la instalación de un museo del mar en el interior de la “catedral” de Robadones, puede iniciarse a partir del fondo patrimonial que Amics de la Mar tiene allí expuesto, un centenar largo de embarcaciones antiguas.
Fondo que podría ir aumentando con cesiones y donaciones de otros particulares e instituciones que dispongan de elementos museísticos de interés (Armada Española, Autoritat Portuaria, compañías navieras, cofradías de pescadores, etc.).
Pero no se trata de convertir Robadones en un complejo socio-cultural que únicamente recoja el pasado de la isla, sino que también debe ser un centro dinámico entroncado con la realidad actual y con amplia difusión popular. Por ello, en el objetivo numero 2, se propone la adaptación de este monumental espacio para actividades culturales diversas del tipo siguiente: conciertos al aire libre o en el interior de la excavación, exposiciones temporales en colaboración o intercambio con otros centros similares, proyecciones de audiovisuales imagen total (luz y sonido), conferencias y congresos, ferias de artículos náuticos, presentaciones-demostraciones de nuevos productos, cursillos de navegación, visitas escolares y una larga lista de actividades que poco a poco peden consolidarse.
Y siguiendo esta línea de proyección de futuro, debemos mencionar el tercer gran objetivo: la promoción de nuevas actividades económicas y laborales a través de l’escola-taller.
Esta institución, donde los alumnos comparten la formación profesional con practicas laborales retribuidas mediante un salario, podría contar con la correspondiente subvención del INEM (Dirección General de Ocupación, Unión Europea) y otorgar el titulo de “Mestre d’aixa”. La escola-taller no debería limitarse a la restauración de embarcaciones antiguas (primera fase en estrecha colaboración con los fondos del museo), sino que también debería fomentar la investigación y el desarrollo de nuevos productos marítimos en consonancia con las más modernas tecnologías del sector.
El proyecto Robadones es pues ambicioso. La dificultad no debe amedrentar, debe estimular para unir los esfuerzos de todos aquellos interesados en recuperar y comercializar el rico patrimonio marítimo menorquín. La formula concreta, es constituir un patrimonio o fundación que integre las principales instituciones implicadas en el proyecto y comience a trabajar sin afán de protagonismo y con voluntad de servicio. Aquello que es bueno para Menorca es bueno para todos los menorquines. Entre las instituciones llamadas a participar en Robadones debemos destacar al Consell Insular, a los ayuntamientos, al Govern, al Instituto Nacional de Empleo, a Amics de la mar, a Lithica, a entidades financieras como Sa Nostra y La Caixa, a empresas del sector náutico y a todas aquellas personas que quieran colaborar en este importante proyecto. Si consiguen sentarse todos ellos alrededor de una mesa y reflexionar serenamente sobre el tema, habrán dado el primer gran paso para la realización del proyecto Robadones.
Menorca, viernes 27 septiembre 1996
La identitat de Menorca en les barques antigues http://www.gobmenorca.com/noticies/030809
En poc temps Menorca pot perdre bona part del seu patrimoni marítim. Aquest és el missatge d'alarma que apuntava Tòfol Mus en la xerrada a la fresca que es va realitzar dijous passat al Centre de la Natura de Menorca a Ferreries. Per sort, a dia d'avui encara es poden trobar embarcacions que durant anys han circulat pels ports i cales de l'illa. Aquesta realitat pot canviar, però, en pocs anys si l'administració no hi posa atenció de forma immediata.
Llaüts, bots i tot tipus d'embarcacions que es conserven gràcies a la bona feina de particulars i d'associacions com Amics de la Mar de Menorca o Amics de la Mar del Port de Maó. Entitats que han de lluitar contra una legislació que afavoreix la retirada i desballestament d'unes embarcacions amarades de l'esforç i del saber de mestres d'aixa, d'hores de dura feina marinera, de llenguatge propi, de rivalitats en regates, i de passejos amb la família i la colla d'amics.
Tòfol Mus va fer un extens repàs de noms d'embarcacions, aparells, estris i persones lligades a aquest món. Un llistat acompanyat de fotografies que il·lustraven la situació de cada cas. Una exposició que inevitablement porta a una conclusió: estem parlant de quelcom molt proper a noltros, i que estem condemnant a l'oblit per manca d'atenció.
S'ha de determinar què fer amb tot aquest patrimoni etnològic, i no pot ser altre cosa que posar-lo en valor. S'han de posar els mitjans per fer-ho possible i sortir d'aquest estat d'incertesa, temporalitat i precarietat en què es troba la feina d'aquestes organitzacions que treballen per recuperar-lo.El GOB ha destinat aquest any 2009 a la mar. A la defensa de la biologia marina i a treballar per un ús responsable del medi. L'ús desbocat del nostre litoral com a espai de comerç de mercaderies i d'aprofitament recreatiu i turístic, ha motivat la nostra reivindicació d'un Pla Insular per a la Costa (PIC). Una costa, uns ports i un entorn marí al que li devem bona part de la nostra identitat. Cal recordar-ho per no perdre ni sa vela de sa barca marinera, ni sa cala que era es meu món, tal com diu la cançó.
Llaüts, bots i tot tipus d'embarcacions que es conserven gràcies a la bona feina de particulars i d'associacions com Amics de la Mar de Menorca o Amics de la Mar del Port de Maó. Entitats que han de lluitar contra una legislació que afavoreix la retirada i desballestament d'unes embarcacions amarades de l'esforç i del saber de mestres d'aixa, d'hores de dura feina marinera, de llenguatge propi, de rivalitats en regates, i de passejos amb la família i la colla d'amics.
Tòfol Mus va fer un extens repàs de noms d'embarcacions, aparells, estris i persones lligades a aquest món. Un llistat acompanyat de fotografies que il·lustraven la situació de cada cas. Una exposició que inevitablement porta a una conclusió: estem parlant de quelcom molt proper a noltros, i que estem condemnant a l'oblit per manca d'atenció.
S'ha de determinar què fer amb tot aquest patrimoni etnològic, i no pot ser altre cosa que posar-lo en valor. S'han de posar els mitjans per fer-ho possible i sortir d'aquest estat d'incertesa, temporalitat i precarietat en què es troba la feina d'aquestes organitzacions que treballen per recuperar-lo.El GOB ha destinat aquest any 2009 a la mar. A la defensa de la biologia marina i a treballar per un ús responsable del medi. L'ús desbocat del nostre litoral com a espai de comerç de mercaderies i d'aprofitament recreatiu i turístic, ha motivat la nostra reivindicació d'un Pla Insular per a la Costa (PIC). Una costa, uns ports i un entorn marí al que li devem bona part de la nostra identitat. Cal recordar-ho per no perdre ni sa vela de sa barca marinera, ni sa cala que era es meu món, tal com diu la cançó.
VOLUNTARIAT I PATRIMONI HISTORIC
Mateu Martínez Martínez 14/10/2009
Aquestes dies ha estat notícia a Menorca la constitució d’un grup d’intervenció de béns etnològics, béns lligats fonamentalment a l’activitat de la pagesia i que, al llarg del segles, ha passat a formar part del paisatge i de la memòria col·lectiva. Ha estat aquesta una iniciativa d’una entitat ciutadana, la Societat Històrico-Arqueológica “Martí Bella”, que està fent possible aquest grup que arreplega entorn d’una cinquantena de voluntaris amb l’objectiu de recuperar, mitjançant la seva feina personal, distints elements que formen part del patrimoni etnològic de l’illa, com ara barraques, ponts de bestiar, etc., i que en aquests moments estan en una situació de preocupant fragilitat que ha disparat les alarmes de l’entitat en qüestió.
Hi ha que dir que aquesta magnífica iniciativa no resulta nova a l’illa, donat que tenim altres exemples en què distints grups de persones s’han organitzat amb el propòsit de posar-se mans a l’obra. I això de “mans a l’obra” ho dic en un sentit figurat, de posar-se en marxa, però també en el sentit literal de l’expressió, “mans a l’obra” per tal que distints béns que formen part del nostre llegat patrimonial, que és tant com dir de la nostra cultura, de la cultura de tots, no segueixi la senda inexorable de l’abandonament amb el resultat final, desgraciat, no volgut, de la seva desaparició. Perquè, ben al contrari, es pugui no solament conservar, mantenir aquest llegat, sinó també recuperar-lo en el seu màxim esplendor. Tenim exemples relativament recents, com ara la feina de recuperació de les edificacions històriques de l’illa del Rei que està duent a terme l’associació d’Amics de l’Illa. O també la feina que està fent l’associació Lithica, amb la magnífica recuperació i posada en valor de les pedreres de s’Hostal, fins fa pocs anys abandonades, grans dipòsits que havien estat de deixalles i que ara tornen a mostrar-se amb la seva cara més amable gràcies a la feina feta.
També tenim altres exemples, potser els que van ser pioners en aquest camí, i que durant prou anys han estat duent a terme la seva feina, d’una forma callada per efectiva, com ara la tasca de recuperació del patrimoni marítim, d’antigues embarcacions que malgrat havien deixat de navegar per les aigües mediterrànies, no podíem permetre que naufraguessin en la mar de l’oblit. Una feina aquesta que estan fent els Amics de la Mar, i que en aquests moments està en un estat d’incertesa pel fet que la propietat de les pedreres de Robadones, dipòsit d’un centenar de barques, els vulguin fer fora. I també, naturalment, la feina que des de fa més de deu anys estan duent a terme els Amics del Museu de Menorca, en aquest cas una tasca centrada en la recuperació del patrimoni arqueològic, primer al poblat talaiòtic de Talatí, i aquests darrers anys al monumental poblat de Torre den Galmés, on s’estan salvant, investigant i posant a l’abast del públic diverses cases d’aquesta llunyana època de la història dels antics pobladors de l’illa.
Veim, així, que poc a poc s’ha anat estenent una xarxa de voluntariat que abasta diversos àmbits del patrimoni col·lectiu en l’intent de salvaguardar-lo: patrimoni etnològic, patrimoni militar, arqueològic, marítim, ...Un fenomen a l’alça que val la pena que sigui objecte de reflexió, si més no per part dels qui ens preocupa aquest llegat cultural que a tots ens pertany. Un fenomen, en definitiva, de recuperació en el sentit material del terme, que fa costat a altres feines que també són tant necessàries com ara les de divulgació, de reivindicació, d’educació, ...., i que també fan les mateixes associacions juntament amb d’altres.
La pregunta , però, que inevitablement em ve al cap és si aquesta dinàmica d’aparició de grups que fan feina material per a la recuperació del patrimoni històric no respon precisament a l’existència d’un buit, un buit provocat per la possible manca d’actuacions per part de l’Administració. És a dir, i en altres paraules, ¿estan omplint aquests grups amb les seves iniciatives de feina comunitària una deixadesa en les seves responsabilitats per part de l’Administració ? La meva opinió és que no. Consider que no respon aquest fenomen a una pretesa desídia de l’Administració. Ben al contrari, pens que el que s’està fent és una feina que complementa, precisament, el que l’àmbit de lo públic fa, o hauria de fer. Perquè no podem esperar que el papà Estat o la mamà Administració sigui la responsable del manteniment, de la preservació , de la salvaguarda del patrimoni històric i cultural col·lectiu. En primer lloc, perquè això, senzillament, no és possible. L’Administració no pot arribar a tot, perquè, afortunadament, és molt el patrimoni de què en som responsables, responsables perquè ens ha estat llegat. I els diners públics sabem que són limitats, que no poden abastar les inesgotables necessitats en aquesta àmbit.
Però la qüestió no radica principalment en aquesta impossibilitat de l’Administració d’arribar a cobrir totes les necessitats en matèria patrimonial. Crec, més bé, que l’Administració ni deu, ni ha de pretendre assolir de forma unilateral aquesta responsabilitat. Consider que si preteníem això aniríem ben equivocats. És evident que els poders públics tenen una responsabilitat molt gran, en primer lloc perquè són els titulars d’unes competències que han d’exercir, i perquè són, entre altres coses, els qui tenen el gruix dels recursos econòmics necessaris per fer possible aquesta tasca. Però l’Administració fonamentalment ha de vigilar, ha de controlar, ha de fomentar, ha de donar suport. Però la responsabilitat és social, és, dit d’una altra manera, de tots nosaltres. Per açò és tan important propiciar el clima necessari perquè sorgeixin grups de ciutadans que, prenent consciència de que el patrimoni, la cultura, és responsabilitat de la col·lectivitat, decideixin prendre part activa, amb les seves pròpies mans, amb el propi cervell, amb el propi cor, per a la preservació i la dignificació d’aquest patrimoni que ho és de tots.
D’altra banda, no hem de tenir cap dubte que el fet que grups de gent s’impliquin en aquesta tasca és la millor manera de conscienciar la resta de la població. Perquè, no ens enganyem, allò que fa l’Administració és vist com quelcom de llunyà, quelcom que no ens afecta tant de prop, no és percebut com una cosa pròpia, com si no anés amb nosaltres. En canvi, si la mateixa feina sorgeix de la iniciativa ciutadana és el camí més ràpid i més segur perquè l’altra gent se n’adoni que el que s’està fent és, en definitiva, lluitar per unes riqueses que a tots ens pertanyen, és, en definitiva, donar-li el valor que aquest llegat es mereix.
Barques, restes talaiòtiques, barraques, edificis històriques, feines i eines antigues: tot això fa un llegat d’un valor superior que tenim l’obligació de servar i preservar, i això ho farem realment possible des del moment que la idea del voluntariat en aquest àmbit vagi calant de cada vegada més en la nostra societat. És, per tant, qüestió que ens facem voluntaris en l’estimació dels tresors que hem rebut. Uns tresors que hem de transmetre, en millors condicions, a les generacions futures. Amb la implicació de la gent i amb la complicitat de l’Administració açò serà possible.
_______
President d’Amics del Museu de Menorca
Aquestes dies ha estat notícia a Menorca la constitució d’un grup d’intervenció de béns etnològics, béns lligats fonamentalment a l’activitat de la pagesia i que, al llarg del segles, ha passat a formar part del paisatge i de la memòria col·lectiva. Ha estat aquesta una iniciativa d’una entitat ciutadana, la Societat Històrico-Arqueológica “Martí Bella”, que està fent possible aquest grup que arreplega entorn d’una cinquantena de voluntaris amb l’objectiu de recuperar, mitjançant la seva feina personal, distints elements que formen part del patrimoni etnològic de l’illa, com ara barraques, ponts de bestiar, etc., i que en aquests moments estan en una situació de preocupant fragilitat que ha disparat les alarmes de l’entitat en qüestió.
Hi ha que dir que aquesta magnífica iniciativa no resulta nova a l’illa, donat que tenim altres exemples en què distints grups de persones s’han organitzat amb el propòsit de posar-se mans a l’obra. I això de “mans a l’obra” ho dic en un sentit figurat, de posar-se en marxa, però també en el sentit literal de l’expressió, “mans a l’obra” per tal que distints béns que formen part del nostre llegat patrimonial, que és tant com dir de la nostra cultura, de la cultura de tots, no segueixi la senda inexorable de l’abandonament amb el resultat final, desgraciat, no volgut, de la seva desaparició. Perquè, ben al contrari, es pugui no solament conservar, mantenir aquest llegat, sinó també recuperar-lo en el seu màxim esplendor. Tenim exemples relativament recents, com ara la feina de recuperació de les edificacions històriques de l’illa del Rei que està duent a terme l’associació d’Amics de l’Illa. O també la feina que està fent l’associació Lithica, amb la magnífica recuperació i posada en valor de les pedreres de s’Hostal, fins fa pocs anys abandonades, grans dipòsits que havien estat de deixalles i que ara tornen a mostrar-se amb la seva cara més amable gràcies a la feina feta.
També tenim altres exemples, potser els que van ser pioners en aquest camí, i que durant prou anys han estat duent a terme la seva feina, d’una forma callada per efectiva, com ara la tasca de recuperació del patrimoni marítim, d’antigues embarcacions que malgrat havien deixat de navegar per les aigües mediterrànies, no podíem permetre que naufraguessin en la mar de l’oblit. Una feina aquesta que estan fent els Amics de la Mar, i que en aquests moments està en un estat d’incertesa pel fet que la propietat de les pedreres de Robadones, dipòsit d’un centenar de barques, els vulguin fer fora. I també, naturalment, la feina que des de fa més de deu anys estan duent a terme els Amics del Museu de Menorca, en aquest cas una tasca centrada en la recuperació del patrimoni arqueològic, primer al poblat talaiòtic de Talatí, i aquests darrers anys al monumental poblat de Torre den Galmés, on s’estan salvant, investigant i posant a l’abast del públic diverses cases d’aquesta llunyana època de la història dels antics pobladors de l’illa.
Veim, així, que poc a poc s’ha anat estenent una xarxa de voluntariat que abasta diversos àmbits del patrimoni col·lectiu en l’intent de salvaguardar-lo: patrimoni etnològic, patrimoni militar, arqueològic, marítim, ...Un fenomen a l’alça que val la pena que sigui objecte de reflexió, si més no per part dels qui ens preocupa aquest llegat cultural que a tots ens pertany. Un fenomen, en definitiva, de recuperació en el sentit material del terme, que fa costat a altres feines que també són tant necessàries com ara les de divulgació, de reivindicació, d’educació, ...., i que també fan les mateixes associacions juntament amb d’altres.
La pregunta , però, que inevitablement em ve al cap és si aquesta dinàmica d’aparició de grups que fan feina material per a la recuperació del patrimoni històric no respon precisament a l’existència d’un buit, un buit provocat per la possible manca d’actuacions per part de l’Administració. És a dir, i en altres paraules, ¿estan omplint aquests grups amb les seves iniciatives de feina comunitària una deixadesa en les seves responsabilitats per part de l’Administració ? La meva opinió és que no. Consider que no respon aquest fenomen a una pretesa desídia de l’Administració. Ben al contrari, pens que el que s’està fent és una feina que complementa, precisament, el que l’àmbit de lo públic fa, o hauria de fer. Perquè no podem esperar que el papà Estat o la mamà Administració sigui la responsable del manteniment, de la preservació , de la salvaguarda del patrimoni històric i cultural col·lectiu. En primer lloc, perquè això, senzillament, no és possible. L’Administració no pot arribar a tot, perquè, afortunadament, és molt el patrimoni de què en som responsables, responsables perquè ens ha estat llegat. I els diners públics sabem que són limitats, que no poden abastar les inesgotables necessitats en aquesta àmbit.
Però la qüestió no radica principalment en aquesta impossibilitat de l’Administració d’arribar a cobrir totes les necessitats en matèria patrimonial. Crec, més bé, que l’Administració ni deu, ni ha de pretendre assolir de forma unilateral aquesta responsabilitat. Consider que si preteníem això aniríem ben equivocats. És evident que els poders públics tenen una responsabilitat molt gran, en primer lloc perquè són els titulars d’unes competències que han d’exercir, i perquè són, entre altres coses, els qui tenen el gruix dels recursos econòmics necessaris per fer possible aquesta tasca. Però l’Administració fonamentalment ha de vigilar, ha de controlar, ha de fomentar, ha de donar suport. Però la responsabilitat és social, és, dit d’una altra manera, de tots nosaltres. Per açò és tan important propiciar el clima necessari perquè sorgeixin grups de ciutadans que, prenent consciència de que el patrimoni, la cultura, és responsabilitat de la col·lectivitat, decideixin prendre part activa, amb les seves pròpies mans, amb el propi cervell, amb el propi cor, per a la preservació i la dignificació d’aquest patrimoni que ho és de tots.
D’altra banda, no hem de tenir cap dubte que el fet que grups de gent s’impliquin en aquesta tasca és la millor manera de conscienciar la resta de la població. Perquè, no ens enganyem, allò que fa l’Administració és vist com quelcom de llunyà, quelcom que no ens afecta tant de prop, no és percebut com una cosa pròpia, com si no anés amb nosaltres. En canvi, si la mateixa feina sorgeix de la iniciativa ciutadana és el camí més ràpid i més segur perquè l’altra gent se n’adoni que el que s’està fent és, en definitiva, lluitar per unes riqueses que a tots ens pertanyen, és, en definitiva, donar-li el valor que aquest llegat es mereix.
Barques, restes talaiòtiques, barraques, edificis històriques, feines i eines antigues: tot això fa un llegat d’un valor superior que tenim l’obligació de servar i preservar, i això ho farem realment possible des del moment que la idea del voluntariat en aquest àmbit vagi calant de cada vegada més en la nostra societat. És, per tant, qüestió que ens facem voluntaris en l’estimació dels tresors que hem rebut. Uns tresors que hem de transmetre, en millors condicions, a les generacions futures. Amb la implicació de la gent i amb la complicitat de l’Administració açò serà possible.
_______
President d’Amics del Museu de Menorca
